Reflexionant sobre la politica cultural

Aquesta setmana hem estat parlant de la política cultural, la qual segons la UNESCO la defineix com a “Conjunt de practiques socials conscients i deliberades, d’intervencions o absència d’intervencions que tenen coma  objectiu satisfer certes necessitats culturals mitjançant la utilització òptima de tots els recursos materials i humans de què disposa una societat en eixe moment”

A partir  de conèixer altres definicions hem estat analitzant el concepte i el professor ha llançat una pregunta per tal de fer-nos pensar “¿Quin sentit té la Politica invertisca en cultura?. En un principi no sabia molt bé com enfocar aquesta pregunta, però una vegada  hem fet un repàs per la historia he pogut compendre i reflexionar el que contestaria jo a aquesta qüestió.

En un principi la cultura ( segles XVI-XVII)  les arts, la literatura, la opera... només estava enfocada a un determinat públic que era qui la promovia,  la noblesa, la Església i la Corona, aquesta la gaudia d’una forma passiva, soles eren espectadors.  Actualment es promou l’accés i la participació a les activitats culturals, aquest canvi es deu a que la Política inverteix en la cultura en diners públics, creant beques per a emprenedors, beques d’estudi, finança espectacles, crea concursos ,subvenciona a museus per tal de que tot estiga a l’abast del ciutadà. En un principi aquestes serveis estan per a tots els ciutadans en les mateixes condicions, per tal que  puguen gaudir i enriquir-se culturalment.  Antigament només podien disfrutar d’aquests serveis la classe alta, ademés que el patró o cànon per als artistes o creatius estava limitat a unes directrius de les Acadèmies. Aquests canons estan plens de contingut i de valors simbòlics els quals son els absorbeixen la societat. Per exemple, si en el art plàstic en el Renaixent el canon era línies rectes, simetria, la part de sentiment i expressió no estava valorada ,ja que buscaven un ordre, doncs eixos eren els símbols que dominaven en aquell moment. Perquè no hem d’oblidar que l’art plàstic també es un llenguatge. En el franquisme, s’invertia en espectacles com els bous, el futbol, i es va incitar a crear un gust determinat en la societat. No donaven altra opció, ja que els espectacles tradicionals de cada regió com es per exemple la Muixeranga, els espectacles dels tornejants, quedaren abolits, utilitzaren la cultura per a dominar a les masses.

 Actualment tenim l’oportunitat de participar activament en aquestes activitats, inclús podem nosaltres emprendre la iniciativa de projectes, aquest  fet s’anomena democràcia cultural.  Aço proporciona la oportunitat de una evolució cultural i un desenvolupant humà  en tots els individus i no només en un sector mes elitista.

 A classe d’expressió corporal hem fet una escultura en gestos de que era per a nosaltres la democratització cultural i la democràcia cultural, ha estat molt interessant.